Oda al COVID-19

És temps de virus,
quin fred anhelo,
buida i opaca em sento.
Ho sento, no vinc pas a animar.

Per moltes llàgrimes que ragin,
per molts sospirs que anheli,
desitjo que no siguin en va,
que millors temps vinguin
i que els puguem contar.

És temps de casa,
de llibertats preses
i de pensaments lliures,
que volen, per racons,
per habitacions; espais tancats.

De plors rego ànims,
un demà, un potser;
llargs, de vegades infinits.
Rius d'esperança i de tragèdies.

És temps de balcons,
de cants i veïns,
i reciprocitat,
de solidaritat.

Nits, que amago en somnis,
no puc dormir.
Tot això no està succeint, penso;
vull despertar, que passi.
A qui més t'emportaràs?

És temps de raonar,
encreuar dits,
i qui no diu,
potser de resar.

La vida es una historia llena de faltas de ortografía. 
La ignorancia de algunos hace que no puedan corregirlas.
La sabiduría de otros hace que puedan detectarlas. 
Pero la humildad de unos pocos hace que puedan entenderlas.
Pues no es más ignorante quien no las corrige, sino quien no las sabe reconocer. 
No es más sabio quien las detecta, sino quien las corrige asumiéndolas. 
La vida está llena de faltas de ortografía, algunas perdonables, otras no.

XXIII-IV-MMXVI

No conec a ningú,
que tingui una forma
tan delicada de moure's, mirar, escoltar;
que amagui un gran astre
en uns petits i lluents ulls avellana,
que cremen l'obscuritat.

No conec a ningú,
que m'entengui tant,
que a vegades tinc por,
perquè
i si m'entenc més del que jo ho faig
amb mi mateixa.

No conec a ningú,
que em transmeti tanta empatia,
que si plora, ploro jo,
que si ploro, plora ell,
sigui de por, dolor,
amor o alegria.

No conec a ningú,
que rigui de les meves pallassades,
fins i tot
de les que no fan riure,
que són
moltes.

No querer(te)

Se me olvidó quererte,

Y así fue

En el que tal día decidí dejarte de amar

Porque tú no me querías,

Porque tú no te querías.

Se me olvidó quererte,

Porque a las que no saben amar,

Una las acaba dejando perder,

Como estas plantas mustias que nunca más florecerán.

Se me olvido quererte,

Y me olvide de ti,

De todos tus problemas

Y de los problemas que me diste.

Se me olvido quererte,

Deje de cuidarte, 

Porque quien es aquella que no sabe cuidar de una misma.

Se me olvido quererte,

Y ahora soy más feliz

Sin ti.

Il·lusió

Com una il·lusió

la vida et vola

sense sentir calor.

Ni hi són les llàgrimes

ni tampoc els plors,

però potser hi haurien d’ésser

en aquest dolor.

No hi ha cabuda en aquest sentiment,

podríem dir-li traïció,

que quan una t’estima

t’abraça l’ànima amb fervor

i no t’apunyala

com si es tractés d’un malson.

Estimada quina pena

que no hagis après res

desprès de tan dolor.

Però ja ho deixo,

allibera’t d’aquesta (aflicció),

si t’és possible,

perdona’t des del cor. 

J.

T’estimo,

t’estimo amb la incertesa de no saber

si viure’m una vida junts,

però la desitjo.

T’escolto,

t’escolto els teus pensaments

que són com onades al mar

que venen i se’n van.

T’admiro,

t’admiro perquè al teu costat aprenc

i creixo,

fent-me més forta.

T’agraeixo,

t’agraeixo el temps, l’espai, la cura,

tot el que aprenem els dos junts,

en aquest camí en comú.

I et torno a estimar, 

perquè t’estimo

i em venen mil paraules al cap

per descriure-ho,

la pau, la tranquil·litat, l’harmonia,

l’amor que sento al teu costat,

em fas feliç.

I per últim cop et dic;

que t’estimo.

A vegades t’escolto i no m’ho crec,

sento un somriure, una llàgrima,

una paraula,

una tardor, una primavera

però es fa el silenci

i torno a assabentar-me

de que és hivern.

Aún me violenta.

Él me hizo daño,

me maltrató,

me rompió el corazón en mil pedazos

y aun así ni yo misma me recompongo.

Me arrastro hasta las cumbres más altas

y me empujó,

me tiró de todas ellas.

Me violentó,

me hizo llorar cuando estaba sin él

y cuando lo tenía al lado.

Me hizo ser débil sintiéndome muy valiente.

Cobarde y astuto, me trató como una zorra

y verlo aún me violeta.

Ejerce un poder sobre mí que se llama miedo

que me inunda el cuerpo y me descontrola el alma,

me mueve como una peonza sin rumbo, sin camino

me desorienta y desubica,

retumba mi mundo y mi vida,

elige por mí sin que yo me dé cuenta,

un poder que no es absoluto

pero que me absorbe en toda mi esencia.

Y aunque de eso hace tiempo,

a ustedes no les importa

si hace horas, días, semanas o años.

A mi él, y su presencia,

aún me violentan.

Fred hivern.

És fred l'hivern
que el meu cor gela,
tan fred que ni centenars d'homes
acaben amb semblant guerra.

Tristesa, dolor i amargor
és el que sento,
perquè el meu cor gelat
es trenca en els meus pensaments.

El meu cos ja no estima
no creix en poesia,
es mor lentament
com l'heura freda.

És trist saber i acceptar
que l'amor no dura tot els dies,
és més savi estimar-nos
sense voler-nos dia a dia.

Però tan dolorós és el desamor
que em trenca l'ànima en dolor i en poesia,
que ja no brota cap flor
en aquesta estimada vida meva.

Que dolces eren les seves paraules
quan murmuraven les meves orelles,
i que amarg és el saber
que ara tals desgràcies
no gemeguen ni en udols.

És cru enamorar-se,
però més dur és el desamor
que et brota l'ànima com un roser
i t’apunyala el cor.

L'hivern s'acosta
i s'apodera del meu cor,
jo ja no et vull,
no puc fer sentir al meu cor.

Si ósses retreure-ho
enganyaràs a la teva veu,
com jo m'he estat enganyant,
pensant en el nostre amor.

I que tan nostre no era
com és el teu cor,
que ara el meu amor crema en les tenebres
i no brota de la raó.

Ni cent homes
collien un amor tan immens
com el que jo pintava
sobre el teu llenç.

Escrivia dia a dia la nostra poesia
i sense retrets
ni malbarataments,
no fregava la teva alegría.

Frio invierno.

Es frio el invierno

que mi corazón hiela,
tan frio que ni cientos de hombres

acaban con semejante guerra.

Tristeza, dolor y amargura

es lo que siento,
porque mi corazón helado

se rompe en mis pensamientos.

Mi cuerpo ya no ama

no crece en poesía,
se muere lentamente

como la hiedra fría.

Es triste saber y aceptarlo
que el amor no dura todo los días,
es más sabio amarnos

sin querernos día a día.

Pero tan doloroso es el desamor

que me quiebra el alma en dolor y en poesía,
que ya no brota ninguna flor

en esta amada vida mía.

Que dulces eran sus palabras

cuando susurraban mis oídos,
y que amargo es el saber

que ahora tales desdichas

no gimen ni en aullidos.

Es crudo enamorarse,

pero más duro es el desamor

que te brota el alma como un rosal

y te apuñala el corazón.

El invierno se acerca

y se apodera de mi corazón,
yo ya no te quiero,
no puedo hacer sentir a mi corazón.

Si osas reprocharlo
engañaras a tu voz,
como yo me he estado engañando,
pensando en nuestro amor.

Y que tan nuestro no era
como es tu corazón,
que ahora mi amor arde en las tinieblas
y no brota de la razón.
 
Ni cien hombres
cosechaban un amor tan inmenso
como el que yo pintaba
sobre tu lienzo.
 
Escribía día a día nuestra poesía
y sin reproches
ni derroches,
no rozaba tu alegría.

Pinzellades.

A pinzellades llargues
ell pinta el meu quadre,
un bell paisatge
on floreix el meu jardí.
 
En la penombra,
tènue bellesa
humiteja un llac enmig
de belles flors rosades.

A pinzellades llargues
recorre cada flor dels meus llavis,
el seu pols perfila art
en el moviment de la seva llengua.

Pinceladas.

A pinceladas largas
él pinta mi cuadro,

un hermoso paisaje
donde florece mi jardín.

En la penumbra,
tenue hermosura
humedece un lago en medio
de bellas flores rosadas.

A pinceladas largas
recorre cada flor de mis labios,
su pulso perfila arte
en el movimiento de su lengua.

La Lluna i el teu somriure.

Avui la lluna té mans i peus,
i un somriure
que em recorda el teu rostre.

Masturba'm amor meu.

Masturba'm amor meu, vull que els teus dits llisquin entre els meus llavis, que juguin a fet i amagar i em palpin ben profunda, que em sacsegin els malucs i em facin vibrar el clítoris. Toca’m per tot arreu, per racons incògnits que ni jo mateixa conegui. Besa’m els llavis i humiteix-me, fes-me l'amor amb la llengua, besa el meu sexe, crea un llac de plaer immens en el nostre llit, banyem-nos en ell. Agita’m sensualment mentre em mossegues els mugrons, llépals, sigues explicita que m’excita. Xiuxiueu-me alguna cosa a cau d’orella. Freguem-nos, fem que els nostres cossos suïn d'amor, que els nostres sexes s'atreguin, s’acariciïn. Fes-me l'amor amb el tacte entre mirades còmplices. No vull que paris, que no s’acabi. Vull regar el teu jardí, inundar el nostre llit de plaer, tensar els nostres cossos, que es contreguin, congelar els nostres sentits, arribar al clímax.

Mastúrbame amor mío.

Mastúrbame amor mío, quiero que tus dedos se deslicen entre mis labios, que jueguen al escondite y me palpen bien profunda, que me sacudan las caderas y me hagan vibrar el clítoris. Tócame por todas partes, por rincones incógnitos que ni yo misma conozca. Bésame los labios y humedéceme, hazme el amor con la lengua, besa mi sexo, crea un lago de placer inmenso en nuestra cama, bañémonos en él. Agítame sensualmente mientras me muerdes los pezones, lámemelos, sé explicita que me excita. Susúrrame algo al oído. Frotémonos, hagamos que nuestros cuerpos suden de amor, que nuestros sexos se atraigan, se acaricien. Hazme el amor con el tacto entre miradas cómplices. No quiero que pares, que no se acabe. Deja que me exalte, quiero gemir, llegar al orgasmo. Quiero regar tu jardín, inundar nuestra cama de placer, tensar nuestros cuerpos y que se contraigan, congelar nuestros sentidos, llegar al clímax.

Estima, estima amb totes les teves forces, però per sobre de tot estima’t a tu mateixa.

Allà és on et vull.

On els carrers són humits,
l’amor també ho és,
la tristesa és càlida
i el dolor és foc
que et crema l’ànima lentament,
poc a poc et separa
et transforma en una cosa que tu no ets
et contempla sense mirar-te
i et sedueix sense provocar.
 
Allà és on et vull
estimant-me en una cantonada
trencant esquemes sense saciar-nos
sense control, sense despeses,
que sigui una bogeria desmesurada,
la nostra bogeria  que només nosaltres ho sapiguem.

Deixem-nos portar pel que ens mata,
vivents i intrínsecs.
Jo cada dia, t’estimo més,
sense voler.

Allí es donde te quiero.

Donde las calles son húmedas,
el amor también lo es,
la tristeza es cálida
y el dolor es fuego
que te abrasa el alma lentamente,
poco a poco te diside
te transforma en algo que tú no eres
te contempla sin mirarte
y te seduce sin provocar.
 
Allí es donde te quiero
amándome en una esquina
rompiendo esquemas sin saciarnos
sin control, sin gasto,
que sea una locura desmesurada,
nuestra locura y que solo nosotros lo sepamos.
 
Dejémonos llevar por lo que nos mata,
vivientes e intrínsecos.
Yo cada día, te amo más,
sin querer.

(À)mor

Tens uns llavis tan delicats,

que contemplats

per la meva boca,

la teva vull besar.

El teu cos

evoca un elixir

que és la teva aigua,

el meu perfum,

dia i nit.

 

T'inhalo,

i respiro aquesta apreciada olor

que em desconcerta la ment

i em transporta a un altre lloc,

a petits records que construïm,

a grans moments

en construcció.

 

La teva pell

pàl·lidament bronzejada

és rosada a la meva primavera,

és calor a la tardor

i un miratge d'estiu.

 

Et palpo

ben suau

amb la mirada

i els meus ulls verds

no poden deixar

de viure la teva experiència.

Y si quieres
yo te escribo algo,
te digo algo bonito
con sentimiento,
con ternura
te hago un poema,
te regalo una flor,
te pinto desnuda.

Ella i ell.

Ella
 
Vull passió amb tu,
fer l’amor sense parar
i no cansar-me
tenir un petit espai íntim
que sigui casa nostre,
volar d’orgasme a orgasme
i no parar.

Ho tinc clar,
et vull d’amant,
sabent que ens direm
t’estimo,
de tant en tant.


Ell

Els cops que vulguem,
tota l’estona.
Vull fer-te l’amor suau,
sense pressa primer
per després pujar el ritme
com puja la meva pulsació al veure’t nua.

Vull que sentis el que no has sentit
i que facis el que no t’has atrevit a fer,
et vull fer meva,
et vull fer teva.